Al temps que l'hom s'endinsa pel boscatge
Al temps que l'hom s'endinsa pel boscatge
les fulles sent que el vent va bellugant.
S'adona que no corre cap oratge,
el lloc li sembla una mica estrany.
P'rò s'hi sent bé, descalç seu en un marge,
tanca els ulls, me'l desperta una remor,
i en preguntar-se què hi fa pel paratge
sent d'algun lloc "T'hi ha conduït Amor.".

"Amor no m'hi pot pas haver portat
que aquí no hi ha més que bèsties i troncs."
No sent resposta i creu que en realitat
el que ha sentit són imaginacions.
S'ajeu de nou, p'rò no amb els ulls tancats,
sense pensar-s'ho es fixa en les olors
s'adona dels matisos variats
i es diu "Això et fa el bosc agradós.".

"No és d'evidències el món dels boscans."
"Qui sou, ara que parleu clarament?"
"Ja ho vas trobant, no cal ser impacient,
tens la resposta a les teves mans."
Les mans les té creuades sobre el pit,
darrere el pit tothom sap que hi ha el cor.
No veu motius per voler fer-se el fort
i obertament expressa el seu neguit.

"Convé que et decideixis certament,
que no és dolent escoltar qui batega.
Si no els prenya_odi que del bé renega
molt nobles són els propis sentiments."
L'hom s'alça esvaïda tota por
i en avançar es pregunta com és
que en aquell bosc mai hagués trobat res
que l'impregnés d'aquella sensació.

Cobert d'herbes, havent fet molts revolts
troba un tronc vell on seu una donzella
-potser una dama, doncs no sap res d'ella-
contemplant-lo amb aire mig-greu mig-dolç.
L'hom s'atura, confós cau de genolls
sense apartar-li els ulls de la mirada
i pensant que potser és cosa de folls
s'adona que té al davant una fada.

"Fada no és, que n'és filla d'humans."
"I doncs, ¿com podria engendrar bestiota
ésser així, amb aquestes blanques mans?
Humana ho és, bé prou que se li nota."
Vençuda Confusió s'alça de nou,
saluda i s'asseu al seu costat.
Es disculpa per tant haver trigat
i dit això la seva boca clou.

S'adona que s'havien vist abans
li ho fa saber -el seu silenci és breu-,
i si el disculpa el fet que són humans
no haver-la vist així abans troba greu.
"Amic això no t'ha de preocupar,
si ara ens trobem és perquè ja ha arribat
el moment de fer un pas més enllà.
No crec gaire en les casualitats."

"Dama del bosc, què heu fet que m'enciseu?
Sou maca igual, p'rò emaneu tal grandesa
que sento que he d'ésser el vostre reu.
Us prego que em parleu amb franquesa."
"No hi ha conjur, ha estat la teva ment
deixant entrar Amor al teu castell.
si ets receptiu i el vas coneixent
veuràs que tot allò que et mostra és bell."

"Amiga vinc sense escuder ni patge
digueu-me com us puc millor servir.
Si Amor m'ha dut aquest indret salvatge
potser sabreu què ha disposat per mi."
"Mirar dins teu ja és mostra de coratge,
saber esbrinar çò que millor convé."
L'hom pren la mà, la dama ho troba bé.
mirant-li els ulls li promet vassallatge.

Sens dir res més romanen agafats,
bé per les mans o a estones abraçats
i l'hom veu que quan l'amor és certer
l'ànima beu el mateix vi dels Déus.
Dels goigs que encenen Cos no sent menyspreu,
p'rò això és més gran i l'hom ho veu prou bé.
Pel plaer d'estar junts ell sent que es fon
i abraçats se me'ls emporta el son.