De la resignació a la complicitat
Cal que els moviments socials fem autocrítica, i admetre que som encara força minoritaris i que la majoria de la ciutadania no creu en la possibilitat d’un canvi de sistema i acaben per acceptar el capitalisme com a mal menor, especialment si el comparen amb el que hi havia abans o amb el que hi ha a altres parts del món.
L’arrel del problema és l’absència d’una proposta alternativa viable, creïble, que doni resposta a totes les problemàtiques de la societat de manera equilibrada, i que es pugui explicar clarament com deconstruirem el capitalisme i com farem el procés de transició. Hi ha un ampli ventall de moviments crítics, des de diferents punts de vista i que sovint es complementen, però no s’ha articulat de manera formal cap projecte d’ordre social o no s’ha descrit un itinerari clar per passar de l’actual regnat del poder econòmic al nou sistema.
Davant d’això no ens ha de sorprendre que moltes persones conscients de la imperfecció del món en que viuen acabin per resignar-se i donar per bo el que tenim, és una conducta molt estesa a la nostra societat. D’aquesta manera, s’integren al sistema: signant contractes amb la precarietat laboral, signant contractes amb l’habitatge abusiu, votant polítics que no faran res per tocar els fonaments del sistema, consumint mitjans de comunicació que sabem que ens presentaran el nostre món com el millor possible, comprant els seus productes,... donant el vist-i-plau a les estructures de dominació que ens regeixen. Un comportament que els acosta progressivament a la categoria de còmplices.
No podem culpar del comportament social només als polítics i als mitjans de comunicació. En el sistema de democràcia representativa que tenim, a part de les seves evidents mancances, encara hi ha marge per a la participació i els espais alternatius. És clar que els mitjans de masses influencien fortament l’opinió pública, però la conclusió més generalitzada que s’extreu de les informacions rebudes és que el món funciona molt malament i que l’espècie humana no va pel bon camí. A un costat queden els que són defensors del sistema i a un altre els moviments socials que s’hi oposen.
L’existència de moviments crítics i actius és visible, en conseqüència, qui s’abandona a acceptar l’status quo ho fa perquè vol i perquè no té fe en un canvi. És a partir d’aquest moment quan polítics i mitjans de comunicació hi contribueixen presentant el capitalisme com a sistema pròsper i com a l’únic possible, fent que disminueixi el nivell de consciència social i l’esperit crític.
Els moviments socials disposem d’un grapat de canals de comunicació alternatius per difondre el nostre pensament: ràdios lliures, fanzines i diaris alternatius, a més d’una gran quantitat de llocs a internet dedicats a la lluita contra el sistema. Cal assenyalar, però, que resten minimitzats pel potencial mediàtic i publicitari dels grans grups de poder. Tot i que el seu abast és local (a excepció de les webs), cal ressaltar que a llocs com una gran ciutat podríem consumir únicament mitjans d’informació subversius o contraris al sistema. Per tant, cadascú està decidint qui filtra la informació que rep i està escollint consumir un determinat punt de vista. De la mateixa manera que cadascú està permetent, per acció o omissió, que ens governin uns determinats caps polítics. Podem acusar els mass mèdia de donar informació manipulada, de donar notícies per afavorir determinats interessos econòmics o polítics, o d’ocultar-ne altres pel mateix motiu. Tanmateix, no podem oblidar que la decisió final de consumir aquests mitjans correspon a cada persona i ho fa lliurement.
Això demostra que el missatge reivindicatiu no engresca prou als ciutadans. Els moviments alternatius són visibles i accessibles, però no creïbles. La crítica hauria d’anar acompanyada de propostes alternatives. Necessitem confeccionar aquest projecte alternatiu que canalitzi totes aquestes energies i vertebri la lluita contra el capitalisme. Si no arriba aviat, els moviments socials correm el risc de ser absorbits pel sistema i acabar formant-ne part. Correm el risc d’esdevenir un sector que representa els descontents però que és inofensiu, sense horitzons i completament integrat a l’ordre capitalista.
|
