Llibertat contra seguretat?
Les tesis conservadores afirmen que llibertat i seguretat són conceptes oposats. Així doncs, entenent que la seguretat és més important que la llibertat, consideren que cal seguir mesures que a despit de restar-nos llibertat ens garanteixin seguretat. A partir d'aquí proposen polítiques de control social que generalment tendeixen a reforçar el sistema policial i penitenciari. Aquest plantejament implica algunes trampes i importants problemes estructurals, i neix d'una concepció hobbesiana/maquiavèlica de l'individu, en què es pressuposa que l'home és dolent per naturalesa i que cal, per tant, un aparell estatal fort que en controli els excessos. Parem-hi atenció.
La idea de supeditar llibertat a seguretat implica lectures molt simplistes i necessàriament distorsionades tant de la persona com dels factors que originen la inseguretat. A dos nivells: en primer lloc tenim que els mateixos que s'entesten en reprimir els actors més visibles de la inseguretat ciutadana són aquells que, podent-ho, no incideixen en les causes de fons que la motiven. Quin sentit té alertar constantment de la inseguretat ciutadana? Crear-nos el dubte. Fer-nos-en sentir. Evidenciar o crear una necessitat de defensa, defensa que, segons el discurs oficialista, només ens pot garantir l'Estat. En aquest sentit els medis, amb el tractament que fan de les notícies i amb la percepció de la criminalitat que transmeten, juguen un paper important. El discurs dels medis afecta directament, quan no crea, l'opinió pública. En un segon nivell tenim que el discurs de la seguretat es focalitza massa o exclusivament en la criminalitat, deixant de banda aspectes directament implicats amb la sensació de seguretat. Alguns d'aquests aspectes són la protecció social, l'accés a la vivenda o la precarietat laboral i afecten diretament la qualitat de vida de grans capes de la població. De tu i de mi, segurament.
Òbviament a ningú li sembla bé que la gent clavi ganivetades o ataqui de qualsevol altra manera la gent. Tanmateix, la via carcellària/policial és la millor opció? Podem estar segures que la via de l'aïllament/reinserció funciona? I si funciona per què no es redueix progressivament el nombre de presos? I si funciona per què hi ha la sensació que a la presó només hi van a parar els pobres? Podem estar segures que no hi ha un doble raser?
Hi ha factors tals com un equilibri social, el sentiment de pertinença a una comunitat o el respecte per les diferents concepcions del món que incideixen directament en el descens de la criminalitat. Aquests només es poden desenvolupar en un clima de llibertat. Potser fóra desitjable potenciar-los.
La via de recórrer a la policia per resoldre problemes de base social en porta implícits d'altres, no menys greus. Un dels principals és la criminalització potencial de tota la societat amb la sensació d'inseguretat que porta implícita. En una societat policial tots som potencialment culpables, encara que en un estat de dret ningú és culpable fins que un jutge no dicta sentència. Un altre problema es la sensació d'indefensió que porta implícit i, sobretot, la sensació de sentir-se súbdits més que no pas ciutadans. ¿Els teòricament responsables de garantir la seguretat tenen clar que són delegats de la voluntat ciutadana? ¿Tenen clar que hi ha uns drets inalienables a la persona? ¿Tenen clars els principis democràtics en què se sustenta la seva legitimitat -i el seu sou-? ¿Passa el mateix amb els seus subordinats? No són qüestions trivials: ens afecten molt directament.
Com en totes les problemàtiques interessa saber quins interessos hi ha en joc. Com també interessa saber les conseqüencies immediats i de fons. Però, tal com ho veig, sobretot convé pensar-hi.
|
