Boletín de noticias destinado a
erosionar la consciencia

Per què se'ns diu que l'amor no s'ha de reflexionar, que és un impuls que ha de sortir pur i pur s'ha de mantenir? És obvi que el sentiment no s'ha de manipular massa, i menys encara mitjançant el desig d'adaptar-lo a paràmetres de pragmatisme tal com la societat occidental entén oficialment aquest terme. Però això de que no s'ha de reflexionar; amb quina fi? No és desitjable conèixer-ne les formes i els matisos? No és desitjable veure les gradacions, les formes, les fluctuacions que prenen les seves múltiples manifestacions? No és desitjable contextualitzar-lo i analitzar-lo?, no em refereixo a una mera dissecció cientifista -tot i que un cert grau de rigor científic (buidat de la pedanteria que molts científics donen a les seves ciències) no em sembla fora de lloc-, em refereixo més aviat a esforçar-nos per analitzar-ne les causes, elements i formes de manifestació, em refereixo a prendre'ns seriosament una de les poques coses per les quals el fet que quatre compostos químics adquireixin consciència i desitgin perpetuar-se malgrat la seva ridícula efimeritat té un cert sentit, em refereixo a que si no és sensat admetre la importància que té un element que totes i tots reconexiem com una via directa cap a la felicitat.

El sentiment amorós, com tots els sentiments, és polible i manejable, i potser no en podem eliminar els factors negatius (no m'agraden els termes maniqueus però tampoc negaré que a nivell col·lectiu hi ha conductes que l'afavoreixen i altres que la desafavoreixen, sense pretendre categoritzar), però sí podem canalitzar fins esmorteir els factors menys proclius a fer-nos feliços i potenciar els més beneficiosos. I crec que tot això no és gratuït, demana un esforç neuronal. No obstant no vull assimilar esforç a sofriment, perquè tot l'esforç neuronal invertit en aquest sentit reverteix directament en la pròpia capacitat de ser feliç i en la pròpia felicitat. Ens faculta per ser més feliços, podríem dir, i encara que cap ànsia és bona crec que la capacitat d'entussiasmar que té aquesta branca –o arrel- del coneixement queda fora de tot dubte. Tornant a la qüestió del principi, i amb un desig indubtable de portar a la pràctica tot allò que teoritzem, si admetem l'estreta relació d'amor amb la felicitat (si fessim l'animalada de fer percentatges crec que, entre totes les formes que pren AMOR, en totes les seves manifestacions, ocuparien una bona part del que es pot entendre per felicitat), respecte la qual crec que deu haver una miríada de models, però molts dels elements fonamentals crec que són molt consensuables-, si admetem l'esmentada estreta relació d'amor amb felicitat, dic, crec que ens serà senzill entendre que com més persones hi reflexionin seriosament moltes actituds s'adaptaran o buscaran adaptar-se a uns models que, lliurement escollits -no és la felicitat la forma perfecta que pot prendre la llibertat?- s'adaptaran més a la idea que cadascú es pot fer de felicitat, idea que igualment cal treballar i desenvolupar.

No negaré que tinc una visió potser una mica determinista de la felicitat; em passa això perquè crec que, en essència, totes i tots estem fets de la mateixa pasta i més o menys tots tenim els mateixos somnis i misèries i, indubtablement, el mateix dret a ser feliços, però està clar que tenir el dret no és garantia de res, per bé que un entorn social (i físic) permeable als diferents enfocaments de felicitat facilitarà en global molt més la possibilitat de que s'hi generin i mantinguin formes d'organització encaminades a possibilitar la plasmació de diverses concepcions de felicitat. Però encara que l'entorn ho permeti aquestes concepcions han de voler ser portades a la pràctica.

Crec que el desig de felicitat, el d'amor en conseqüència, son desitjos generadors que potencien les nostres capacitats en molts nivells -que sobra que els intenti ni esmentar-. Crec que l'amor és complexe (compte; no complicat necessàriament; hi ha coses que tenen més profunditat i coses que en tenen menys, però TOT es pot recargolar -com el barroc- fins convertir-ho en ridícul). Crec que les coses demanen reflexió i diàleg –al meu entendre, les dues fonts primàries de coneixement- i crec que les coses no tenen per què ser complicades, però si les neurones que tenim -dins i al voltant- no ens han de servir per trobar algun camí cap a la felicitat poca utilitat tenen.

Per què les coses no han de poder ser senzilles i boniques? Aquest model de simplicitat és el que considero desitjable desenvolupar com a una de les vies que han de permetre'ns assolir diferents graus de felicitat. Les coses que ja són complexes no cal que es recargolin. Les coses senzilles no cal complicar-les. Bàsicament, perquè no n'hi trobo la necessitat. Potser el plaer per la divagació, per perdre's en l'exploració? Aquest seria per mi un dels motius més comprensibles atès que estan directament vinculats amb el plaer i, en conseqüència, amb la recerca de la felicitat. L'extravagància, l'excentricitat... hi trobo la seva gràcia en tant que s'entenguin només a nivell formal, i les dissertacions ens poden portar a graus de coneixement interessants, i -per què no?- a trobar "artèries" de coneixement o de felicitat, manifestacions autònomes d'aquesta que les vies de raonament habitualment emprades no toquen. Però parlo de casualitats -casualitats que val la pena explorar, per què no?, l'experiència humana és molt àmplia-.

M'interessaria trobar un comú denominador genèric per l'espècie humana relatiu a allò que ens complau, relatiu a allò que ihnerentment ens encamina cap a la felicitat dictant-nos els diferents graus de satisfacció que ens proporcionen les diferentes experiències de la vida, m'interessaria descobrir quan diferents nivells d'aquest comú denominador van sorgint –els plaers més físics de joves, els plaers més mentals, les satisfaccions que dónen els diferents coneixements, tot allò relatiu a l'estimació i a les inter-relacions humanes (o amb els altres éssers, sense que calqui ni que siguin éssers vius)-. M'interessaria saber què i com ens satisfan les diferentes experiències -en base a l'equilibri de les quals, al capdavall, determinem el nostre caràcter, les nostres apetències i els nostres comportaments (en una recerca d'equilibri amb aquells factors que ens limiten/amenacen els diferents plaers)-.

La idiotització popular no és cap casualitat. La vulgarització d'Amor, el menyspreu per la ètica no són casualitats. La pressa i la pressió no són fortuïtes. Però AMOR i la felicitat entenc que estan per sobre dels altres factors, factors que ens condicionen des dels més diversos àmbits fins el punt de determinar les nostres afinitats i les nostres conductes. I això crec que necessàriament ha d'acabar pesant més.