Amb molta facilitat clamem contra allò que ens sembla absurd, a qualsevol nivell, i donem per obvi el fet que asburd equival a "completament menystenible". No s'ha de fer cas a res que ens sembli absurd i si ho fem només perdem el temps. Ara bé: tenim les mires prou amples com per poder assegurar que quelcom és absurd, o bé és simple mandra o por de que no ens transtornin els esquemes en què tenim còmodament assentades les bases del nostre pensament? Quina por ha de fer allò que ens sembla absurd a una ment amb uns sòlids principis desenvolupats? Encara més: és útil aquest rebuig? No és interessant explorar quina lògica segueix allò que ens sembla il·lògic?
No parlo de capgirar sistemàticament els esquemes, de la mateixa manera com, fent un símil, si al costat de les terres on visc n'hi haguessin unes de desconegudes no suggeriria precipitar-s'hi inconscientment. Tampoc, no obstant, rebutjaria la possiblitat de fer-hi una ullada o d'endinsar-s'hi a fons, si hom assumia que no se sap què s'hi pot trobar, i determinar les actuacions futures, tant a nivell individual com col·lectiu, sabent que com a mínim, per una banda determinada ja sabem el que hi ha.
No podem saber què és ALLÒ MÉS DESITJABLE -en genèric- sense raonar i experimentar els diferents camins de l'experiència, tant física com ideal -explorant els diferents sistemes de pensament, per exemple-, i ni que els arribessim a experimentar tots no podríem estar en condicions d'assegurar amb total certesa la veracitat del nostre parer perquè estem condicionats absolutament tant a nivell físic, com mental com temporal...
Tantes voltes per dir que el concepte "absurd" presenta la paradoxa de que dins el seu absolutsime -en tant que marca una rasa intraspassable entre allò digne d'atenció i allò que no en mereix cap- no deixa de ser un concepte enormement relatiu; la realitat té una complexitat que capgira fàcilment el sentit de moltes premisses, en aparença evidents, i normalment és arriscada la qualificació d'absurd que s'atorga a molts conceptes per a la comprensió dels quals cal entendre el funcionament d'una escala de valors diferent a l'estàndard. Perquè en funció del què i en quin grau es valora una idea o un comportament determinat en un lloc concret, les coses tenen una lògica o una altra, i em sembla que val la pena pensar-hi una mica perquè crec Que tenir en compte coses com aquestes ens pot fer més lliures i conseqüentment -i potser només una mica- més feliços/es.
Per curiositat, perquè és enriquidor, per higiene mental, per exercitar les neurones, em sembla útil explorar els camins de l'absurd. En quina mesura? Això ja depèn de cadascú.
|
