|
En esencia, una importan contradicció de la vida és el fet que compliquem coses que haurien de ser senzilles i en simplifiquem d'altres que per la seva complexitat es desnaturalitzen o perden sentit quan s'intenten simplificar.
Això -entenc- passa quan es vol entaforar -sovint amb èxit- en els caps de la gent un sistema de valors i de creences contraris a la seva propia essència. La seva finalitat és evident però no obstant trobo útil detallar-la; cal desorientar a la gent de tal manera que perdin la noció del bé i del mal i dels seus estadis intermitjos perquè així acceptin viure en la submissió que se'ns ha imposat, que acceptin viure en una submissió que el poder perpètuament insisteix a imposar, seguint la seva propia essència d'acumulació i creixement il·limitat.
Quan no es busca que el cervell pensi, aquest s'atrofia. Quan hom no es planteja el propi sistema ètic o no el va sotmetent de tant en tant a anàlisi i (més o menys) a petites correccions, aquest s'esclerotitza i l'animalització/embrutiment plana a prop. És evident que un cervell acostumat a dubtar i plantejar-se qüestions és menys permeable a aquest embrutiment, a aquesta desnaturalització del(s) sentit(s) real(s) de la vida -en essència units pel desig de felicitat- i entenc que hom no pot mai deixar d'exercitar-lo per evitar caure en aquest embrutiment (ètic sobretot, perquè sense ètica neguem la nostra condició d'éssers socials, esdevenim enemics i deixem de considerar el veí com un igual ("de bo") i el considerem un enemic (això és, un igual "de dolent").
La manca d'ètica ens animalitza i, directament lligat a aquest fet, ens afebleix en tant que TRENCA LA COHESIÓ ENTRE INDIVIDUS QUE CERQUEN EL BÉ COMÚ. En aquestes circumstàncies els individus més embrutits poden campar sense perill, acumular poder i fins i tot -com ara passa- dictar uns sistemes de valors que facin que la seva situació de privilegi econòmic/polític no es vegi amenaçada més que per altres individus com ells, individus que no faran més que reproduir el mateix ordre en tant que és l'únic que les seves ments concebeixen com a desitjable i que, a nivell material, els beneficia.
Aquests individus han de dictar uns esquemes de valors contraris al bé comú -però mentint prou bé com perquè sembli el contrari- i en primer lloc han de subvertir tant el llenguatge com els conceptes com els valors. El darrer pas d'això seria subvertir la història tal com fan els historiadors oficials. Però no anem tan lluny; complicar allò que hauria de ser senzill -i per senzill no vull dir necessàriament mancat de complexitat i/o matisos, vull dir lliure de barreres socials (o autoimposades)- subverteix la realitat, com ja he dit, i sobre tot ens fa porucs; por nascuda de la desorientació i de la perpètua possibilitat de repressió -social-.
Aquesta por genera autonegació i autofrustració així com agressivitat i ressentiment. D'on ve si no l'enveja? De l'arbitrarietat mamada, d'un sentiment d'injustícies no resoltes que prenen forma de ressentiment, i de la importència de resoldre aquesta situació en un context d'insatisfacció.
Tot plegat enterrat, em sembla a mi, en el subsconscient. I què és l'ostentació si no cercar el plaer quan hom sent enveja al seu voltant? És el més malsà dels plaers en tant que molt fàcilment genera odi, el més embrutidor dels sentiments.
Tot això i el que em deixo és el que genera aquesta subversió dels esquemes "naturals". Qualsevol forma d'expressió -posem per cas- d'estimació hauria de ser per la persona difícil d'amagar, no difícil de manifestar. En un context sa -podríem dir ja no-subvertit?- no hauria de representar cap problema. Un col·lectiu d'individus raonablement decidides i decidits a cercar la felicitat -això és, tocant de peus a terra i entenent tant les pròpies limitacions com les físiques (geogràfico-materials) però sense perdre de vista què és allò més desitjable que hi pot haver- hauria de poder trencar la dinámica individualista-competitiva i trobar uns valors d'acord amb la pròpia fi de la persona que és, possiblement, la recerca de la felicitat i gaudir de la vida el màxim possible -o al menys prou com perquè hom se senti satisfeta-.
Entenc que seria desitjable, doncs, intentar sentar les bases per intentar assolir una humanitat prou capacitada com per entendre-ho i cercar-ho. Potser això soma utòpic i/o irrealitzable. Sí. Però en tot cas ho veig desitjable i ja indica -ni que sigui una mica intuitivament (al capdavall no pretenc imposar cap model a ningú)- un camí a seguir. Com a mínim, per algun lloc s'ha de començar. I qui ha de començar-ho si no nosaltres?
|
